PENSAMENT
D’una persona en sabem sempre molt poc. En coneixem algunes decisions, unes quantes paraules, els gestos que vam veure i els errors que van arribar fins a nosaltres. Sabem què va fer aquell dia, què va respondre quan li van preguntar, a qui va abandonar, a qui va fer mal, quan va callar i quan hauria hagut de parlar. Amb això, sovint, construïm una persona sencera.
Veiem un gest i imaginem el caràcter. Coneixem una decisió i reconstruïm les intencions. Ens expliquen una traïció i sembla que ja sabem qui era el traïdor abans, durant i després d’haver traït. Potser necessitem fer-ho. El món seria difícil d’habitar si haguéssim d’admetre constantment que no sabem del tot qui tenim davant. Per això diem: és covard, és generós, és egoista, és bona persona. I, sense adonar-nos-en, les paraules comencen a substituir l’ésser humà.
Però tampoc seria honest refugiar-nos en l’extrem contrari. Dir que una persona és sempre més que els seus actes pot acabar convertint-se en una manera còmoda de separar-nos d’allò que fem, com si les nostres decisions pertanyessin a algú altre. Els actes també ens defineixen. Potser no tots de la mateixa manera ni per sempre, però ens defineixen. Una crueltat pot ser una excepció; cent crueltats ja comencen a definir un caràcter. Una mentida pot néixer de la por; una vida construïda sobre la mentida ja és una altra cosa.
El problema és saber on es troba aquesta frontera. Quan deixa una acció de ser només una acció i comença a dir alguna cosa essencial sobre nosaltres? Quantes vegades hem de trair perquè la paraula traïdor deixi de ser una simplificació? Quantes vegades hem de ser valents perquè puguem dir que ho som? Potser no hi ha cap nombre. Potser una persona pot estimar profundament i, alhora, fer mal; tenir por i ser valenta cinc minuts després; passar mitja vida defensant una convicció i trair-la una tarda; salvar un desconegut i no saber demanar perdó a un fill. La coherència absoluta és una qualitat que exigim molt més als personatges que no pas als éssers humans.
I, tanmateix, necessitem jutjar. Hi ha actes que exigeixen responsabilitat i danys que no desapareixen perquè descobrim que qui els va causar també patia. Comprendre la por d’algú no restitueix allò que els seus actes han destruït, de la mateixa manera que conèixer una infantesa difícil no converteix una crueltat en innocència. Comprendre no és absoldre. Però condemnar tampoc significa haver comprès. Entre totes dues coses queda un territori incòmode: aquell en què podem considerar imperdonable un acte i, al mateix temps, negar-nos a creure que aquell acte contingui tota la persona.
Potser aquesta és una de les dificultats més grans del judici moral: acceptar dues veritats que aparentment es contradiuen. Ho va fer. I també: no sé tot el que era. No coneixerem totes les nits en què va dubtar, ni la conversa que no va explicar a ningú, ni aquella vegada que va estar a punt de fer una cosa i finalment no la va fer. Tampoc sabrem totes les paraules que va escriure i després va estripar, ni la persona que hauria pogut arribar a ser si algú hagués arribat cinc minuts abans.
Però encara podem anar més lluny. Suposem que poguéssim saber-ho tot: cada record, cada desig, cada por, cada humiliació, cada pensament que no va pronunciar mai, cada decisió que va prendre i totes les que va estar a punt de prendre. Coneixeríem aleshores aquella persona? Potser tampoc. Una vida no és una suma de dades i una persona no és una explicació que espera ser completada. Canviem, ens contradiem, recordem d’una manera diferent allò que vam ser i donem sentits nous a decisions antigues. Amb els anys podem convertir-nos en algú que la persona que érem dècades enrere potser no hauria reconegut.
Hi ha una part de cadascú que no entra en cap biografia. Potser no és perquè ens falten pàgines, sinó perquè no existeix una última pàgina capaç de fixar definitivament qui som. Això no ens allibera del judici; al contrari, ens obliga a ser més precisos quan jutgem. Podem dir això que va fer va ser covard sense haver d’afirmar necessàriament era un covard. Podem condemnar una acció sense fingir que, en fer-ho, hem resolt el misteri de tota una vida.
De vegades, allò que ignorem d’una persona no canviaria res. D’altres, canviaria gairebé tot. Però encara que arribéssim a conèixer cada detall, continuaria oberta una pregunta: si una persona és tot allò que ha fet, tot allò que ha volgut fer, tot allò que ha evitat fer i tot allò que encara pot arribar a ser, en quin moment podem dir que ja la coneixem?