RELAT
Quan la Marta va arribar a la séquia, el Pere ja hi era. Havia deixat l'aixada clavada al marge i apartava les canyes amb una mà per mirar aigües amunt. Per la séquia no baixava res. Entre les pedres quedaven quatre tolls foscos, algun capgròs i la ratlla verdosa que marcava fins on havia arribat l'aigua la darrera vegada. El Pere va baixar fins a la pala, en va traure un manat d'herba enganxada i va tornar a pujar.
Als bancals s'havien obert clivelles primes i la pols del camí s'agafava als turmells. Sota la figuera de la caseta hi havia tres caixes de tomates, un poal amb l'ansa apedaçada amb filferro i les tisores de podar damunt del pedrís. De les tomateres arribava aquella olor aspra que queda als dits després de tocar-les. Algunes tomates s'havien badat amb la calor abans d'acabar de madurar; el Pere les havia deixades entre les mates i les formigues ja n'havien trobat unes quantes.
L'aigua feia més d'una hora que havia d'haver arribat. Una comporta s'havia encallat més amunt i al grup dels regants havien avisat que hi estaven treballant. A les sis tancarien igual. El Pere va llegir el missatge al telèfon de la Marta, li'l va tornar i es va guardar les ulleres a la butxaca de la camisa. Ell tenia el primer torn. La Marta, el següent.
Al bancal de baix, ella hi havia plantat una vintena de mandariners aquella primavera. El Pere li havia dit que no corregués, que esperés un any, perquè si venia un estiu sec els faria patir. La Marta els havia plantat igualment. I ell havia anat a ajudar-la.
Havien començat un dissabte al matí, quan la terra encara es deixava treballar. El Pere li va refer dos clots perquè els havia fet massa fondos; al tercer ja no va dir res. Ell sostenia el plançó, ella tirava terra i després la calcigaven amb els peus. A darrera hora van posar les estaques. El Pere feia els primers nusos i ella anava darrere amb el poal, donant a cada arbre l'aigua justa perquè la terra s'assentés. Quan van acabar, van sopar sota la figuera: pa amb tomata, baldana i quatre olives fargues que el Pere tenia en un pot de vidre. L'arrel grossa de la figuera li havia quedat clavada a la Marta a l'esquena tota l'estona i ella no s'havia volgut moure perquè ja estava asseguda.
Després havien vingut altres dies i altres faenes. El Pere continuava entrant al tros de la Marta quan veia una branca mal tallada, ella li portava quelcom de la ciutat si ell li ho demanava. Hi havia setmanes que parlaven tres o quatre vegades i altres que només se saludaven des del camí.
Abans d'anar a la séquia, la Marta havia passat pels mandariners. Els del capdavall començaven a tindre les fulles tímides. Va apartar amb els dits la terra d'un escocell i no hi va trobar humitat ni a un pam. En un dels arbres, el cordell de l'estaca començava a marcar el tronc. Va pensar que l'afluixaria després de regar.
Quan va tornar, el Pere continuava dret al marge. Son pare solia dir que l'aigua, fins que no entrava al solc, no era de ningú. A ca la Marta també hi havia una dita sobre l'aigua, però ja no recordava si era la mateixa o una de semblant.
Sí que recordava, tanmateix, la història de dos hòmens que una nit s'havien pres el torn. A cal Pere havien estat germans; a ca la Marta, cunyats. Segons uns, un havia alçat la pala d'amagat i havia regat fins a l'alba. Segons els altres, només havia estat una hora. El Pere havia sentit que van passar tres anys sense parlar-se. Una tia de la Marta assegurava que no es van tornar a dir ni ase ni bèstia mai més i que, a més, tot allò havia passat en una altra séquia. De menuts, el Pere i la Marta havien preguntat alguna vegada qui eren aquells hòmens. Ningú no ho sabia.
Els grills van començar entre les herbes mentre encara quedava claror. Una ratapinyada va passar arran de les canyes. La Marta es va asseure damunt d'una pedra del marge i va beure del cànter. El Pere va baixar una altra vegada a la séquia, va tocar la pala i va tornar a pujar.
—No vindrà abans perquè la mires.
El Pere es va eixugar les mans als pantalons.
—Ja ho sé.
Al cap d'un moment hi va tornar a mirar.
La van sentir abans de veure-la. Una remor baixa va arribar de darrere la corba i el Pere es va aixecar. L'aigua va aparèixer entre les canyes carregada de terra, fulles seques i branquillons. Primer va omplir els tolls i després va cobrir les pedres i va començar a agafar cos dins la séquia. El Pere havia baixat fins a la pala.
Quan la va alçar, el primer corrent va entrar al tros amb força i tot gairebé va desaparèixer dins la terra. El Pere avançava darrere l'aigua amb l'aixada: obria la boquera d'un solcs, tapava una fuita, calcigava un marge. L'aigua corria dos o tres metres i tornava a quedar curta. La Marta coneixia prou bé aquella terra per saber que no tindria temps.
Va mirar el telèfon una vegada. El Pere ho va veure.
Quan el primer solc va arribar al cap, ell es va ajupir i va enfonsar dos dits a terra. La humitat havia baixat poc. Es va quedar mirant les fileres que faltaven.
—Me farà falta més estoneta.
Van provar de partir el cabal. El Pere va abaixar la pala i van deixar passar una part de l'aigua cap al bancal de la Marta, però al cap de pocs minuts els dos solcs havien quedat mig morts. La Marta va ser la primera a tancar.
El Pere va tornar a les tomateres. Ella es va quedar al marge observant com l'aigua recuperava força. Havia comptat set mandariners amb les fulles arronsades, però quan el Pere li va preguntar quants estaven malament va dir que no ho sabia del cert. Després ella li va preguntar quanta tomata li quedava per collir. El Pere va mirar les fileres abans de respondre.
—Prou.
No van fer més comptes.
El temps del seu torn es va acabar quan el Pere encara era a mitja filera. La Marta va mirar l'hora i va tornar a guardar el telèfon. Ell va continuar fins al cap del solc, conduint amb l'aixada l'últim fil d'aigua cap a dues plantes que quedaven altes. Van passar uns minuts sense que cap dels dos digués res. Quan va acabar, el Pere va caminar fins a la pala i va tancar la seua entrada. La Marta sabia que havien estat dotze minuts i no els va reclamar.
Va obrir el pas cap al seu bancal i l'aigua va girar cap als mandariners. La Marta avançava davant del corrent, comprovant els escocells. El Pere es va quedar un moment al costat de la séquia i després va desclavar l'aixada del marge. Ella el va sentir darrere i li va dir que no calia que vingués. Ell va continuar caminant.
A la primera filera hi havia un forat al marge i bona part del cabal fugia cap a un bancal buit. El Pere hi va tirar dues aixadades de terra mentre la Marta l'aplanava amb la sabata. Més avall en van trobar un altre. No van tornar a parlar fins que el Pere es va aturar davant d'un dels arbres. La lligada de l'estaca havia quedat tibant contra el tronc.
—Este l'has d'afluixar.
—Ja ho havia vist.
El Pere es va palpar la butxaca de la camisa i després la dels pantalons.
—La de darrere —va dir la Marta.
Ell hi va trobar la navalla.
—Mira que ho saps tot.
La Marta no va contestar. El Pere va tallar el cordell, però abans que en fes un altre ella li'l va prendre de les mans i va lligar l'arbre una mica més amunt, deixant joc entre el tronc i l'estaca. El Pere va passar dos dits pel nus.
—Així.
Va guardar la navalla i van seguir.
No van arribar als últims mandariners. Quan devien haver tancat aigües amunt, la remor de la séquia va començar a afluixar. El corrent es va aprimar dins dels solcs fins que va quedar reduït a un fil marronós que ja no avançava. La Marta va caminar fins al capdavall i va tocar la terra al peu de dos arbres. El Pere s'havia quedat uns metres més amunt, traient el fang de l'aixada contra una pedra.
Quan van tornar a la caseta ja era fosc. El Pere va omplir el poal a l'aixeta i es va rentar les mans. L'aigua sortia tèbia. La Marta va esperar i després se'n va tirar una mica pels braços. Va dir que l'endemà duria aigua als arbres que havien quedat secs. El Pere li va recomanar dos poalades per arbre. La Marta va tancar l'aixeta sense discutir-li-ho.
L'endemà hi va arribar prompte. El Pere ja collia. Sota la figuera tenia tres caixes plenes i una quarta començada. La Marta va deixar el cotxe al camí, va agafar el poal i va anar als mandariners. Va fer més viatges dels que havia calculat. Als últims els va donar dos tandes de poal, tal com li havia dit el Pere, i després va refer una mica els escocells amb l'aixada perquè l'aigua no se n'anés pels costats.
Quan va tornar cap a la caseta, el Pere havia avançat dues fileres. Hi havia una caixa buida al començament del bancal. La Marta s'hi va quedar mirant fins que ell, sense alçar el cap, li va dir que si no tenia cap altra faena podia començar per baix, que allí maduraven abans.
Ella va agafar la caixa.
Les tomateres li grataven els braços mentre entrava entre les fileres. Feia anys que no en collia tantes, però les mans van trobar de seguida la manera: aguantar la tomata, girar-la una mica, no estirar la mata. El Pere treballava a l'altra banda. Al cap d'una estona es va acostar a la caixa d'ella, en va traure dos de massa madures i les va deixar dins del poal.
—Estes no. Arribaran fetes suc.
La Marta no les va tornar a posar.
Quan la caixa va quedar plena, el Pere la va apartar amb el peu i en va acostar una altra. La Marta va canviar de filera i va continuar collint.
Encara en quedaven tres.