POESIA
A M. Hernández
He vist un home ajupir-se
per arrencar de la terra
una mica de pa
i una mica d'ombra.
Duia fang a les mans,
sol al clatell
i una camisa gastada
per on entrava el vent.
Ningú no sabrà quantes vegades
va tornar amb les mans buides
i va entrar xiulant a casa.
Encenia el foc,
posava un plat damunt la taula
i partia el pa
sense comptar els trossos.
També he vist la ràbia
créixer entre les pedres,
com una herba que ningú no sembra
i costa d'arrencar.
He vist la por asseguda
a la vora d'un llit,
comptant portes tancades
amb una veu molt baixa.
I tanmateix es fa de dia.
La terra continua allí,
amb les seues pedres,
la set,
els solcs encara foscos.
Algú s'aixeca,
es corda les sabates,
besa un front adormit
i surt.
Tanca la porta.
Després comença a caminar.