POESIA
A les cinc
la tarda no té cap pressa.
La persiana deixa entrar
quatre barres de sol
que travessen el menjador
i s’aturen a les rajoles.
Una mosca prova tres vegades
el mateix vidre.
A fora, les cigales
fan tota la feina.
No corre aire.
Al marbre de la cuina
un préssec massa madur
ha deixat una mitja lluna de suc.
La nevera arrenca.
Una canonada es queixa.
Al pis de dalt
arrosseguen una cadira
i després ningú no fa res
durant una bona estona.
La televisió d’algun veí
parla sola.
Damunt la taula,
dos glaçons s’aprimen
dins d’un got.
Un es trenca
amb un soroll mínim.
Ningú no hi acudeix.
A aquesta hora
fins les coses semblen saber
que poden deixar-se estar.
Una samarreta blanca
penja immòbil al terrat.
Les fulles del plàtan
ensenyen de tant en tant
el revers més clar,
però l’aire s’acaba
abans d’arribar a la finestra.
A les cinc
no cal aprofitar la tarda.
No cal convertir-la
en record.
Hi ha un plat amb síndria
a la nevera,
una persiana a mig baixar
i una hora sencera
que no ens demana res.
Després, en algun balcó,
algú recull un llençol.
Durant un instant
la llum entra sencera.
I prou.