POESIA
Quan el semàfor es posa verd, la vorera
s’aboca al pas: bosses contra els genolls,
un xiquet que estira la mà que encara el reté,
bicicletes buscant lloc entre els cossos.
La calor puja de l’asfalt. Als vidres
tremola una llum blanca. Una persiana
cau de cop i, gairebé al mateix instant,
un autobús sospira i obre les portes.
El vent arrenca un rebut de sota un banc.
Baixa la vorada i travessa amb la gent,
gira entre les sabates, toca l’asfalt,
una roda l’aplana i torna a alçar-se.
Una parella discuteix mentre avança.
Un repartidor camina rere una caixa.
Un home vell entra al pas quan el verd parpelleja
i manté el pas mentre algú toca el clàxon.
Travessa amb la mateixa calma amb què venia
i arriba a l’altra banda quan els motors
ja comencen a avançar. Al seu darrere,
la calçada recupera el moviment.
El rebut surt de sota un cotxe, gira,
s’arrossega fins a una roda aparcada
i hi queda quiet. Una ràfega el desprèn
i el paper torna al centre del carrer.
A les dues voreres s’acumula més gent.
Algú mira l’hora. Una mà petita en busca una altra.
Una bicicleta avança fins a la ratlla.
Els motors s’aturen.
El semàfor es posa verd.
La vorera torna a abocar-se al carrer.