VARIACIONS
Durant vint anys, Penèlope havia sabut què havia de fer l’endemà. No sempre sabia què passaria, ni quina nova història portaria una nau, ni quina exigència inventarien els pretendents, però l’endemà tenia una forma: llevar-se, governar la casa, vigilar Telèmac, escoltar, desconfiar, guanyar temps. Fins i tot quan ja no podia desteixir de nit el sudari de Laertes, acabat anys enrere contra la seva voluntat, havia continuat vivint d’una manera semblant, ajornant una decisió que els altres consideraven inevitable.
Aquell matí, en canvi, va obrir els ulls i durant uns instants no va saber què havia de fer. Odisseu dormia al seu costat. La claror començava a entrar a la cambra i Penèlope podia veure el seu perfil damunt del coixí, els cabells, les espatlles, una mà reposant sobre la roba del llit. La nit anterior encara havia necessitat posar-lo a prova: havia ordenat que traguessin el llit de la cambra i ell, indignat, havia parlat de l’olivera al voltant de la qual l’havia construït amb les seves pròpies mans. Només ells dos coneixien aquell secret. Ara Penèlope va mirar el peu del llit que naixia del vell tronc i després l’home que hi dormia. El llit no s’havia mogut. Ell sí.
Quan Odisseu va despertar, no van parlar gaire. Ja ho havien fet durant la nit, com si vint anys poguessin cabre entre la foscor i l’alba. Ara hi havia altres coses a fer. La mort dels pretendents no havia resolt encara tot el que esperava fora de les parets de la casa, i Odisseu volia anar a veure Laertes abans que la notícia s’estengués per Ítaca. Li va dir que es quedés a les estances de dalt, que no es deixés veure i que esperés. Penèlope gairebé va somriure en sentir aquella última paraula, però no ho va fer.
Telèmac va entrar poc després. Portava les armes i tenia aquella manera nova de moure’s que la mare encara no havia après a mirar sense buscar-hi el nen. Odisseu li va dir alguna cosa que Penèlope no va sentir bé i el jove va assentir. Durant un moment els va veure l’un al costat de l’altre i va comprendre amb una nitidesa inesperada que el temps no li havia tornat el marit i el fill que recordava. Davant seu hi havia dos homes que, cadascun a la seva manera, havien viscut coses que ella no arribaria mai a conèixer del tot.
—Tornareu aviat? —va preguntar.
Odisseu la va mirar.
—Tan aviat com pugui.
Penèlope havia sentit aquella resposta moltes vegades dins del seu propi cap, pronunciada amb veus diferents.
Quan van marxar, la casa va quedar estranyament quieta. Euriclea li havia explicat què havia passat mentre dormia: els crits, els cossos estesos a la sala, Odisseu entre la sang i la pols. Penèlope no havia vist la matança ni n’havia sentit l’esclat. Quan l’havien despertada, la casa ja feia olor de sofre i el seu marit havia tornat a ser-hi. Ara va recórrer uns corredors que reconeixia perfectament i que, tanmateix, contenien alguna cosa que no havia presenciat.
Va arribar fins al teler. Feia anys que el sudari de Laertes estava acabat. L’engany havia durat tres anys; al quart, una de les serventes l’havia traïda i els pretendents l’havien obligada a concloure la feina. Penèlope recordava encara l’estranyesa d’aquell primer vespre en què no havia hagut d’esperar que tothom dormís per desfer, a la llum de les torxes, allò que havia teixit durant el dia. Durant un temps havia cregut que el que trobaria a faltar seria l’engany. Després havia entès que era una altra cosa.
Al teler hi havia ara una tela sense importància, una feina de casa començada dies abans, sense secret ni promesa. Penèlope va passar els dits pels fils. Havia teixit moltes coses des del sudari de Laertes, però cap no havia tingut aquella propietat impossible d’avançar durant el dia i retrocedir durant la nit. Mentre la tela no creixia, el temps sí que ho havia fet. Telèmac n’era la prova. Les mans d’Odisseu també.
Va asseure’s i va agafar la llançadora. Podia continuar aquella tela, deixar-la allí o ordenar a una serventa que l’acabés. Cap de les tres possibilitats tenia gaire importància i, tanmateix, durant uns moments no va saber quina escollir.
Durant vint anys, Odisseu havia estat una direcció. Viu o mort, presoner, nàufrag o hoste d’algun rei desconegut, sempre era en algun lloc cap on ella podia orientar l’espera. Ara havia dormit al seu costat i, en despertar-se, havia tornat a marxar. Però aquella absència ja era una altra cosa. Penèlope sabia on era. Sabia per què havia marxat. Podia esperar que tornés. La casa, però, continuava plena d’hores que ella encara havia d’aprendre a ocupar d’una altra manera.
Euriclea va aparèixer al corredor i es va aturar a la porta.
—Senyora, què fem amb les coses dels pretendents?
Durant anys, Penèlope havia contestat preguntes abans gairebé que acabessin de formular-les. Sabia quins servents havien d’anar al magatzem, quines gerres podien obrir-se, quanta farina quedava, quins homes convenia vigilar i què calia respondre a cadascun dels qui venien a exigir-li una decisió. Aquesta vegada va mirar Euriclea abans de respondre.
—Encara no ho sé.
La vella no va semblar sorpresa.
—Ja m’ho diràs.
I se’n va anar.
Penèlope va tornar al teler. Va passar la llançadora entre els fils i la va recollir a l’altra banda. Després va repetir el gest. La tela va avançar una mica. Aquesta vegada no hi havia ningú comptant quant faltava perquè l’acabés.
Va continuar teixint fins que va sentir veus al pati. Va deixar la llançadora damunt la tela i va escoltar. No sabia si anunciaven el retorn d’Odisseu o una altra de les coses que aquell dia encara haurien de passar.
No va intentar endevinar-ho.
A fora, Ítaca ja havia començat l’endemà.