VEUS
—He vingut perquè el torneu a posar.
L'arxiver no alçà els ulls.
—Què?
—El nom.
Ella deixà damunt la taula un paper doblegat.
L'home el llegí. Després mirà cap a la porta.
—D'on heu tret això?
—Era de ma mare.
—No us he preguntat de qui era.
—Ja ho sé.
L'arxiver s'aixecà i desaparegué entre els prestatges. Tornà amb un volum gruixut, lligat amb una cinta enfosquida pels anys. El deixà sobre la taula.
—Cerqueu-lo.
Ella passà les pàgines lentament. Quan arribà al lloc, s'aturà.
Entre dos noms hi havia un espai estret. El paper conservava una marca més clara, com si alguna cosa hi hagués estat escrita durant molt de temps.
—Era aquí.
L'arxiver no respongué.
—Bernat Arbonès.
Silenci.
—Era mon pare.
L'home tancà el llibre.
—No hauríeu d'haver vingut.
—Només vull que el torneu a escriure.
—No puc.
—Però hi era.
—Ja ho veig.
—Llavors?
L'arxiver tornà a mirar cap a la porta.
—Torneu a casa.
Ella no es mogué.
—Bernat Arbonès.
—No torneu a dir-lo.
—Bernat Arbonès.
L'home deixà anar l'aire molt lentament.
—Si algú us ha seguit...
—No m'ha seguit ningú.
—No ho sabeu.
Ella agafà el paper de damunt la taula.
—Vós sí que ho sabíeu.
L'arxiver abaixà els ulls.
—Què?
—Que l'havien tret.
No respongué.
A la plaça se sentiren passes. Tots dos callaren fins que es perderen carrer avall. La dona es dirigí a la porta.
—No tornaré.
L'arxiver assentí.
Quan ella ja tenia la mà al pany, ell digué:
—Digueu-me'l una vegada més.
La dona es girà mentre ell continuava mirant el llibre tancat.
—Bernat Arbonès.
L’arxiver repetí el nom, gairebé en un murmuri. Ella se’n va anar sense dir res més. Aquella nit, quan l’arxiu ja era a les fosques, l’home tornà a obrir el registre. Contemplà durant uns instants l’espai buit entre els dos noms i hi deixà, al marge, una petita marca de tinta. L’endemà, per a qualsevol altre, no seria més que una taca. Per a ell, conservaria un nom.