RELAT
L'home se li acostà quan ja havia pagat el cafè.
—Jordí?
Marc va aixecar els ulls.
Devia tenir uns seixanta anys. Portava una jaqueta massa gruixuda per a aquella tarda d'abril i sostenia les claus del cotxe amb totes dues mans.
—Perdoneu?
L'home va somriure. No era exactament un somriure.
—Sabia que series tu.
Marc va obrir la boca per corregir-lo, però l'altre ja havia apartat la cadira.
—Puc?
No va esperar resposta.
Es va asseure davant seu i va deixar les claus damunt la taula.
—No sabia si vindries.
Marc va mirar cap al taulell. La cambrera sortia amb una safata. A fora, els cotxes avançaven lentament sota el semàfor.
—Em sembla que...
—Deixa'm parlar primer.
L'home s'havia posat una mà damunt del genoll. Li tremolaven lleument els dits.
Marc va callar.
—Ho he assajat moltes vegades —va dir—. Al cotxe. A casa. Fins i tot davant de l'espill. I ara no sé per on començar.
Va riure una mica.
—És ridícul.
Marc va tornar a mirar-lo.
Aquell home no sabia qui era.
—No cal que...
—Sí. Cal.
La cambrera va deixar una gota d'aigua a la taula del costat.
L'home va respirar fondo.
—Jo sabia que no conduïa bé.
Marc va abaixar la tassa.
—Aquella nit havia begut. No tant com van dir després, però havia begut. I tu em vas dir que conduïes tu.
Es va fregar les mans.
—No et vaig deixar.
A fora, el semàfor va canviar a verd.
—No et vaig deixar perquè em feia vergonya que em veiesses així. Et vaig dir que estaves cansat, que jo estava bé, que no passava res.
Marc ja no buscava el moment d'interrompre'l.
—Després vaig explicar que havia estat una placa de gel. Ho vaig dir tantes vegades que durant un temps vaig arribar a pensar que era veritat.
Va mirar-lo als ulls.
—Però tu ho sabies.
Marc no va dir res.
—Sempre ho vas saber.
L'home va abaixar el cap.
Durant uns segons només es va sentir la màquina del cafè.
—Vaig anar a l'hospital —va continuar—. Tres vegades. La primera no vaig arribar a entrar. La segona vaig preguntar per tu i me'n vaig anar abans que em diguessen l'habitació. La tercera ja t'havien donat l'alta.
Va alçar els ulls.
—Després van passar els anys.
Marc va observar aquella cara que no havia vist mai.
—Quants?
—Vint-i-tres.
L'home va somriure una altra vegada.
—Com si això servís d'excusa.
Marc va pensar a dir-li el seu nom.
Només calia una frase.
No soc Jordi.
L'home va allargar la mà cap a les claus, però no les va agafar.
—No vinc a demanar-te que oblides res.
Es va aturar.
—Només volia que sabesses que ho sento.
Marc va mirar el cafè. Ja no en sortia fum.
—D'acord.
L'altre va esperar.
—Això és tot?
—Què més voleu que us diga?
L'home es va quedar immòbil.
—No ho sé.
Marc tampoc.
A la taula del costat una dona plegava el diari. Algú va obrir la porta i va entrar una ràfega d'aire del carrer.
—M'has odiat? —va preguntar l'home.
Marc va trigar uns segons a respondre.
—Durant molt de temps.
L'home va assentir.
—Ho entenc.
—Després no.
—Per què?
Marc va mirar cap a la finestra.
—Perquè arriba un moment que cansa.
L'home va respirar profundament. Aquesta vegada els dits ja no li tremolaven.
—Em perdones?
Marc el va mirar. Aleshores sí que podia haver-ho acabat. Podia dir-li que s'havia equivocat de persona, que ell no havia estat en cap accident, que no feia vint-i-tres anys que esperava aquella conversa. Podia tornar-li la culpa intacta.
—Sí.
L'home va tancar els ulls. Només un instant. Després va agafar les claus i es va alçar.
—Gràcies, Jordi.
Marc va fer un gest d'aprovació i després el va veure travessar el local, obrir la porta i perdre's entre la gent. La cambrera, tot seguit, es va acostar a retirar la tassa.
—El coneixies?
Marc va mirar la cadira buida.
—No.
Ella va esperar un moment, com si hagués sentit malament.
—Aleshores, per què no li ho has dit?
Marc va deixar unes monedes damunt la taula.
—Perquè no havia vingut a buscar-me a mi.