POESIA
Quan marxem d’una casa,
les coses no ho saben.
La tassa continua esperant
la mà que l’alçava,
la cadira guarda encara
la inclinació del cos
i una jaqueta oblida, a poc a poc,
la forma de les espatlles.
Només nosaltres diem
que alguna cosa s’ha acabat.
La finestra no distingeix
l’última tarda de les altres.
La pols cau igual
sobre els llibres oberts
i damunt dels que ja no obrirem.
Potser per això fa tant de mal
tornar.
Perquè tot sembla haver continuat
sense nosaltres.
El rellotge no ens pregunta
on hem estat.
La porta encara cedeix
amb la mateixa resistència.
Al calaix hi ha una moneda,
dos botons,
una fotografia que ningú no va llençar.
I de sobte comprenem
que no érem nosaltres
qui conservàvem aquell lloc.
Era aquell lloc
el que ens conservava a nosaltres.
Fins que un dia
algú buida els calaixos,
canvia els mobles,
obre totes les finestres
i una altra vida entra a la cambra
sense saber
que acaba d’esborrar-nos.