RELAT
A les onze menys cinc, el croissant encara era a l’aparador. En quedava un.
El Ramon ho va comprovar tan bon punt va entrar al cafè. No perquè en volgués especialment. Això s’hauria afanyat a aclarir si algú li ho hagués preguntat. Feia anys que esmorzava una torrada amb oli i un cafè curt, i no tenia cap intenció d’alterar un costum que havia sobreviscut a dues mudances, tres encarregats diferents i una reforma del local que havia substituït les cadires de fusta per unes d’un color verd que ell considerava ofensiu.
Però el croissant era allà.
I també hi era la dona de la taula del costat.
Va arribar a les onze en punt, com cada dimarts i cada dijous. Va deixar la bossa a la cadira, es va treure les ulleres de sol i va mirar l’aparador. El Ramon ho va veure. I ella que ell ho havia vist.
—Bon dia.
—Bon dia.
Es deia Mercè. El Ramon ho sabia perquè una vegada la cambrera l’havia cridada pel nom. No havien parlat mai més de quatre frases seguides.
—El de sempre? —preguntà la cambrera al Ramon.
—Sí.
La Mercè continuava dreta.
—Queda algun croissant?
La pregunta va provocar en el Ramon una irritació inesperada.
—Un —va dir la cambrera.
La Mercè el va contemplar darrere del vidre.
—Me’l poses?
El Ramon va notar una cosa estranya a l’estómac. No era gana. Era una altra cosa.
—Perdona —va dir.
La Mercè es va girar. El Ramon tampoc sabia què havia de dir després de perdona.
—Sí?
—Jo també en volia un.
La cambrera els va mirar alternativament.
—Però tu sempre menges torrada.
El Ramon li va dedicar una mirada que pretenia recordar-li que un establiment comercial no era el lloc adequat per divulgar els hàbits alimentaris dels clients.
—Avui em venia de gust un croissant.
La Mercè va arquejar lleugerament una cella.
—Ah.
La cambrera va assenyalar l’aparador.
—Només en queda un.
Tots tres van mirar el croissant. Era gros, daurat i tenia una de les puntes una mica més torrada que l’altra. No semblava conscient del problema que acabava de provocar.
—Agafa’l tu —digué la Mercè.
Ho va dir d’una manera que el Ramon va interpretar immediatament com una victòria massa fàcil.
—No, no. Si el volies tu...
—Jo puc menjar qualsevol altra cosa.
—Jo també.
—Doncs perfecte.
Però cap dels dos no va demanar res. La cambrera va sospirar.
—Us el parteixo?
—No —van dir tots dos.
Hi va haver un silenci.
—La torrada està bé —va dir finalment el Ramon.
—Doncs jo prendré un cafè sol.
La cambrera els va mirar amb una resignació que reservava normalment als clients que demanaven un tallat descafeïnat de màquina amb la llet molt calenta però no cremada.
—I el croissant?
—Deixa’l —va dir la Mercè.
—Sí —va afegir el Ramon—. Deixa’l.
A les onze i deu, el croissant encara era a l’aparador. El Ramon menjava la torrada. La Mercè bevia el cafè. Cap dels dos no mirava el croissant.
A les onze i disset va entrar un home amb una armilla fluorescent; semblava una obrer de l'edifici de la cantonada.
—Un cafè amb llet i un croissant.
El Ramon i la Mercè van aixecar el cap alhora, com dues suricates alarmades per la visita d'un lleopard. La cambrera va allargar les pinces cap a l’aparador.
—Aquest no —va dir el Ramon.
L’home de l’armilla es va girar.
—Perdó?
El Ramon va empassar saliva.
—Vull dir... no sé si és d’avui.
La cambrera va deixar les pinces damunt del taulell.
—És d’avui.
—Ah.
L’home va mirar el croissant. Després va mirar el Ramon.
—Doncs aquest.
La Mercè va intervenir.
—Crec que en tenen més a dins.
La cambrera la va mirar.
—No.
—Ahir en teníeu.
—Ahir era dimecres.
L’home de l’armilla començava a seguir la conversa amb un interès prudent.
—Si hi ha algun problema, et demano una magdalena.
—Cap problema —va dir el Ramon.
—Cap —va confirmar la Mercè.
La cambrera li va servir una magdalena ben esponjosa. Quan l’home se'n va anar a una taula del fons, el Ramon va continuar menjant-se la torrada.
—Això de dir-li que no era d’avui ha estat lleig —va dir la Mercè.
—Tu li has dit que n’hi havia més a dins.
—Podria haver-n’hi hagut.
—Però sabies que no.
—No ho sabia.
—Ho has dit amb molta seguretat.
La Mercè va somriure.
—Tu també has dit amb molta seguretat que volies el croissant.
El Ramon va deixar el ganivet.
—El volia.
—No menges mai croissant.
—Que no en mengi no vol dir que no en pugui voler.
—Naturalment.
Al Ramon no li agradà aquell naturalment.
El dimarts següent va arribar al cafè a les deu cinquanta. A l’aparador hi havia tres croissants. En va demanar un. La cambrera l’hi va servir sense comentar res, però el Ramon va detectar en la manera de posar el plat damunt la taula una certa desaprovació.
A les deu cinquanta-vuit va entrar la Mercè. Va mirar l’aparador. Després, el plat del Ramon.
—Bon dia.
—Bon dia.
—Croissant?
—Avui sí.
—Ja ho veig.
La Mercè en va demanar un altre. En va quedar un a l’aparador. El Ramon va pensar que l’assumpte s’havia acabat.
El dijous següent, la Mercè va arribar a les deu quaranta-cinc. Quan el Ramon va entrar, ella ja menjava un croissant.
—Bon dia —va dir sense aixecar gaire els ulls.
—Bon dia.
A l’aparador en quedaven dos. El Ramon en va demanar un.
Durant les tres setmanes següents, l’hora d’arribada va anar avançant: deu quaranta, deu trenta-cinc, deu vint-i-cinc. Cap dels dos no n’havia parlat. La cambrera sí.
—A aquest pas, al setembre esmorzareu abans que jo obri.
—Vinc quan em va bé —va dir el Ramon.
—Jo també —va dir la Mercè.
Un dimarts de finals de maig, el Ramon va arribar a les deu i cinc. La Mercè ja hi era. Davant seu hi havia un plat buit.
El Ramon va mirar l’aparador. No hi havia cap croissant.
—No en queden?
La cambrera va negar amb el cap. El Ramon va mirar la Mercè.
—Quants n’has menjat?
—Un.
—Doncs n’hi hauria d’haver més.
—Aquest matí només n’han portat un —va explicar la cambrera.
El Ramon es va quedar dret uns segons. La Mercè va assenyalar la cadira de la taula del costat.
—Seu. Et convidaré a una torrada.
—Ja me la puc pagar.
—Ja ho sé.
El Ramon va asseure's. La cambrera li va portar el cafè i la torrada sense que hagués de demanar-los. Durant una estona no van dir-se res.
—Era bo? —va preguntar finalment.
La Mercè va arronsar les espatlles.
—Normal.
—Doncs bé.
—Sí.
El Ramon va untar el pa amb tomàquet.
—Demà no vinc.
—Demà és dimecres.
—Ja ho sé.
La Mercè va fer un glop de cafè.
—Jo tampoc.
La cambrera, des de darrere del taulell, va decidir no preguntar.
El dijous següent, a les onze menys cinc, el croissant encara era a l’aparador.
En quedava un.
El Ramon hi va entrar primer. El va mirar i després va seure.
A les onze en punt va arribar la Mercè. També el va mirar.
—Bon dia.
—Bon dia.
La cambrera es va acostar.
—Què us poso?
El Ramon va mirar la Mercè. La Mercè va mirar el Ramon.
—Una torrada —va dir ell.
—Un cafè sol —va dir ella.
La cambrera va mirar el croissant.
—Segur?
—Sí —van dir tots dos.
A les onze i deu va entrar un home que cap dels tres no havia vist mai. Va demanar un cafè amb llet, va mirar l’aparador i va assenyalar el croissant.
—I aquest croissant.
El Ramon va continuar llegint el diari. La Mercè va mirar per la finestra. La cambrera va agafar les pinces.
Aquesta vegada ningú no va dir res.
Però quan l’home va clavar la primera mossegada al croissant, el Ramon i la Mercè el van mirar alhora.