PENSAMENT
Hi ha una incomoditat particular en respondre que no hem fet res.
—Què has fet aquesta tarda?
—Res.
La paraula sembla exigir immediatament una justificació. Potser hem llegit una mica, hem mirat per la finestra, hem sortit a caminar sense saber gaire on anàvem o ens hem quedat asseguts en una terrassa veient passar gent. Però tot això continua assemblant-se massa al no-res i, en una època que ha après a mesurar gairebé qualsevol activitat, una hora que no produeix res desperta una certa sospita.
Hem incorporat la idea que el temps ha de deixar rastre: una feina acabada, uns quilòmetres recorreguts, un llibre llegit, una fotografia, una experiència que es pugui explicar. Fins i tot el descans ha adquirit objectius: descansar per rendir millor, caminar per fer salut, meditar per concentrar-nos, viatjar per aprofitar les vacances. Sembla que ja no n’hi ha prou que una cosa sigui agradable o necessària; també ha de servir per a alguna cosa.
Potser per això costa tant estar simplement en un lloc. Fes una prova. Seu una estona en un banc sense treure el telèfon i comprovaràs que al principi no saps ben bé què fer amb les mans. No passa res extraordinari: un gos estira la corretja; algú travessa el carrer amb una bossa de pa; dos desconeguts discuteixen sobre on han aparcat el cotxe; i un colom insisteix en una molla de pa que probablement no mereix tant d’esforç. Al cap de deu minuts, si encara no has fugit, comences a descobrir que el món continua funcionant perfectament sense necessitat que tu hi intervinguis. No és una gran revelació. Precisament per això resulta estranya.
Ens hem acostumat tant a ocupar el temps que de vegades confonem una estona buida amb una estona perduda. Però no són exactament el mateix. Hi ha hores que no deixen cap resultat visible i, tanmateix, després les recordem amb una precisió que no concedim a dies sencers plens d’obligacions. No sabríem explicar què hi va passar perquè probablement no hi va passar res. Potser només feia bona temperatura, algú va riure a la taula del costat o, durant una estona, no esperàvem arribar enlloc.
Hi ha una forma modesta de llibertat en aquests moments. No perquè ens permetin escapar del món, sinó perquè ens alliberen, durant una hora, de l’obligació de justificar la nostra presència dins seu.
Després ens aixequem, tornem a mirar el rellotge, recuperem les coses pendents i continuem el dia. L’hora no ha servit per a res.
Potser aquest era el seu únic privilegi.