VEUS
Sempre he arribat massa aviat als llocs. No per previsió, sinó perquè em posa més neguitós fer esperar algú que haver d’esperar jo. He passat així moltes estones en cafeteries, vestíbuls i sales on encara faltava gent perquè les coses acabessin de tenir sentit.
Aquell matí havia quedat a dos quarts d'onze. Vaig arribar a les deu i vint. A la cafeteria només hi havia dues taules ocupades: una dona llegia el diari al costat de la finestra i un home esmorzava al fons sense apartar els ulls del telèfon. El cambrer distribuïa culleretes damunt dels plats amb una precisió que probablement desapareixeria quan comencés a entrar gent. Cada vegada que la màquina del cafè deixava anar vapor, el soroll ocupava tot el local.
Vaig seure en una taula des d’on podia veure la porta. Quan el cambrer em va preguntar què volia, li vaig dir que encara res, que esperava algú. Va assentir i va continuar amb les culleretes. Jo vaig treure el telèfon, vaig comprovar que no tenia cap missatge i el vaig tornar a guardar.
Durant uns minuts no va passar res que hagués merescut ser explicat. Va entrar un home amb una carpeta sota el braç, va demanar un cafè i se’l va prendre dret. Després van arribar dues dones que ja parlaven abans de travessar la porta i van continuar fent-ho mentre es treien els abrics. Un repartidor va deixar tres caixes al costat de la cuina. La dona de la finestra va plegar el diari, va passar el palmell per damunt del plec com si encara calgués ordenar-lo una mica més i se’n va anar. El cambrer va retirar la tassa, va passar un drap per la taula i va col·locar el sobre de sucre que ella no havia utilitzat al costat dels altres.
Aquell gest em va fer mirar el rellotge. Eren les deu i vint-i-set. Feia només set minuts que era allí i la cafeteria ja havia canviat gairebé del tot sense haver fet res per canviar.
Vaig recordar altres llocs vistos en aquella hora impròpia en què encara no han començat: una aula amb totes les cadires encarades i la pissarra neta; una sala d’actes on algú deia «un, dos, provant» davant de dues-centes butaques buides; restaurants on, abans del servei, els cambrers menjaven drets en una taula que després seria d’algú altre; carrers a primera hora, amb les persianes abaixades i les voreres encara sense direcció. Sempre m’havia semblat que aquells llocs estaven buits. Ara no n’estava tan segur. Potser els vèiem, simplement, abans que nosaltres els ocupéssim amb el que hi havíem anat a fer.
A les deu i mitja es va obrir la porta. La persona que esperava em va veure, va mirar el rellotge i va somriure.
—Ja hi eres?
—Fa poc.
Va seure davant meu i vaig demanar dos cafès. Gairebé immediatament vaig deixar de mirar el local. Em van explicar una cosa que havia passat el dia anterior; vaig preguntar, em van respondre. En algun moment algú va reclamar una ensaïmada, una cadira va arrossegar-se pel terra i la màquina del cafè va deixar de semblar sorollosa. Quan vaig tornar a mirar cap a la finestra, un noi havia ocupat la taula de la dona del diari. Hi tenia un ordinador obert, una motxilla a terra i una tassa acabada de servir. Al costat del plat hi havia el sobre de sucre.
No podia saber que deu minuts abans havia estat d’algú altre. Tampoc no li calia.
Vaig mirar el rellotge una altra vegada. Ja fèiem tard per veure com havia començat tot.